"NOUS TEMPS, NOUS REPTES, NOVES IL.LUSIONS, NOVES OPORTUNITATS PER A CATALUNYA: UN PROJECTE PER COMPARTIR PLEGATS"

CONFERÈNCIA del president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya, JOSEP A. DURAN I LLEIDA, al Paranimf de la Universitat de Barcelona

Barcelona, 25 d’octubre de 2000

PRIMERA PARTE

Recogido de . http://www.unio.es.

El formateado es mío. Siento no disponer de tiempo para traducir la conferencia al castellano.

Existe un breve comentario mio al final de la segunda parte

Luis Bouza-Brey

El 7 de setembre de l’any actual expressava públicament la meva disposició per treballar i liderar, en tot allò que em fos possible, un projecte polític per als propers anys per a Catalunya. Des del catalanisme polític que configura la nostra condició nacionalista, expressava la meva disponibilitat, atrevida -algú haurà pogut pensar- però responsable, conscient de la complexitat de les seves conseqüències, però també de la seva necessitat. Una disponibilitat impulsada per la il·lusió personal i per la força que em generava i genera l’impuls i l’escalf de persones, dones i homes, molt diverses i de molts indrets del nostre país, molts dels quals avui sou aquí presents; impulsada per l’amor al país; per l’estima a les persones que l’integren; i sobretot per una enorme fe i profunda convicció en el nostre futur col·lectiu. Crec en Catalunya, en els seus ciutadans, en les seves ciutadanes. Crec en una Catalunya preparada per a una nova renaixença, una nova albada.

Afegia aquells dies un parell més de consideracions, i les recordo ara novament. La primera, que no era un repte a ningú ni contra ningú, que no pretenia dividir sinó sumar, que perseguia no només la continuïtat sinó el reforçament de l’espai polític que al llarg d’aquests anys ha garantit estabilitat i progrés econòmic, social i nacional a Catalunya i ha generat també, des de i a partir de la seva irrenunciable catalanitat, estabilitat, progrés i modernitat al conjunt de l’Estat. Sentia i sento molt més l’exercici responsable d’un deure que no pas la reivindicació d’un dret. Si ara fa més o menys un any fou valorat molt positivament el fet d’haver exercit una aportació responsable a la garantia de la continuïtat del nacionalisme català al capdavant del Govern de Catalunya, ara sentia i sento la necessitat de renovar aquell compromís i aquella responsabilitat. Compromís i responsabilitat que procuraré i procuro exercir com Vicenç Vives ens diu a "Notícia de Catalunya", tot evocant el poeta Maragall, "amb la fe dels que no tenen defallences, ni incomprensions, dels qui, veient l’obra llarga, es disposen a realitzar-la amb una contribució personal que no espera recompensa, hora a hora, dia a dia".

I afegia i afegeixo una segona consideració: hi ha desconcert en l’àmbit nacionalista hegemònic a Catalunya. Hi ha la tendència, a més, a simplificar aquesta important i preocupant realitat amb la futura successió en la candidatura a la Presidència de la Generalitat com si es tractés purament i simplement de discutir qui ha de succeir a qui.

Crec que el futur ens demanda un altre tipus d’esforç. Que ningú no es pensi que discutint sobre persones es resoldran els problemes de futur. Superar l’actual desconcert és un repte de tots i amb molts interrogants sense resposta. Perdre el temps, per tant, en batalles personals, posant pals a la roda els uns als altres, és no adonar-se d’on va la gent i què espera de nosaltres aquesta mateixa gent.

És a partir de la insistència que el que cal, per sobre de tot, no és limitar-nos a succeir sinó a reafirmar allò que calgui reafirmar i reformular allò que necessitem reformular per oferir un projecte atractiu. Un projecte per compartir plegats que doni resposta als nous temps, als nous reptes que té la nostra comunitat. Els de les persones, totes i cadascuna d’elles sense excepció, com a subjectes de drets i deures, d’il·lusions i anhels. I resposta a Catalunya com a nació que també té reptes col·lectius. És per tot això que expresso un cop més que els meus esforços personals van orientats en una principal direcció:

potenciar la renovació, en allò que consideri necessària, del pensament i la praxi nacionalista.

Una renovació que es va imposant o s’imposarà en tots els aspectes de la vida social, econòmica i política del país i que, com deia abans, no s’ha d’entendre exclusivament limitada al relleu generacional, sinó també com la urgència de noves maneres de fer política, de noves actituds, de nous estils, de noves idees. Una renovació que doni llum a un projecte engrescador i il·lusionant que, lluny de permetre que els nostres nous reptes, els reptes de Catalunya i de la seva gent, esdevinguin problemes, es converteixin, en canvi, en noves oportunitats.

Sóc conscient que parlar de futur i fer-ho reivindicant renovacions i reformulacions obre per se un ampli front de prevencions. A algunes d’elles, m’hi referiré a continuació. Abans, però, permeteu-me recordar que, si bé nosaltres no podem preveure aquest futur de què parlem, sí que podem preparar-lo. Paul Valéry ens diu que "el futur és construcció". És a les nostres mans, per tant, i més enllà de les prevencions que desperti; el futur és llibertat i en gran part serà allò que en fem.

Una de les primeres prevencions en parlar de futur i fer-ho de renovació, de reformulació o de noves propostes del catalanisme polític, es formula amb un innecessari complex sobre la nostra memòria del passat més recent. Que consideri que cal plantejar-nos permanentment, i ara especialment, si el nacionalisme tal com el concretem els partits nacionalistes, i singularment des de l’espai que nosaltres representem, continua interessant al conjunt de la població, o si continua donant resposta als problemes que afecten avui dia la nostra societat, no significa que no es reconegui que en el passat s’hagi fet i s’hagi encertat. No és ara encara el moment de fer-ho, perquè de cap manera forma part del passat, però la història s’encarregarà de valorar positivament l’enorme i extraordinària contribució en tots els ordres a la reconstrucció nacional de Catalunya de la principal força política nacionalista catalana de l’era moderna i dels seus principals dirigents.

Sostinc, d’altra banda, que si continuem parlant únicament i exclusivament de llengua, de cultura, de territori, de dret o de costums, com a elements definidors de la nació, correm el risc d’instal·lar-nos en un discurs desfasat que no respongui a les necessitats reals de la població. I afegeixo que cal abandonar essencialismes i historicismes caducs i emparar també la supervivència com a nació trobant permanentment una utilitat pràctica al nostre fet nacional. Dit si es vol d’una altra manera: que afirmi que la voluntat d’ésser que defineix el fet nacional, una bona part dels ciutadans només la trobaran en la mesura que sentin resoltes les seves necessitats i en conseqüència sentin l’orgull de viure en un país on es resolen -i si pot ser, millor que en altres- els problemes diaris de la ciutadania, no dóna dret a ningú a afirmar que proposo una substitució del nacionalisme identitari pel nacionalisme útil o pragmàtic. No és qüestió de substitucions, sinó de complexificacions, com alguna vegada ha escrit l’amic Salvador Cardús. És la síntesi en un nacionalisme que arrosegui els sentiments, superant l’estrictament útil, cap a la construcció comunitària. Quan s’aboca unilateralment a una banda o a l’altra, s’empobreixen i desballesten.

Per cert, aprofito l’avinentesa per agrair a tots aquells intel·lectuals del món nacionalista que a l’estiu del 96, arran d’una conferència meva a l’Ampolla, en què introduïa un conjunt de reflexions sobre aquestes consideracions, van emparar públicament l’oportunitat, la necessitat del debat i, fins i tot, bona part dels continguts.

I quan, d’altra banda, poso de relleu que si bé és cert que Catalunya és el referent nacional primigeni, únic i exclusiu per a la major part dels seus ciutadans, però que n’hi ha també d’altres a qui els resulta indiferent o que, molt legítimament, tenen d’altres referents nacionals, no faig altra cosa que recordar que el país és com és i no com ens agradaria que fos a cadascun de nosaltres. I cal recordar també que qualsevol voluntat transformadora necessita partir de la realitat com a dada fonamental. El fet que proposi, per tant, a partir d’aquesta realitat, la necessitat de ser capaços de simultanejar en el si de la nostra societat diverses identitats i proposi arribar, des d’un projecte nacionalista, no solament als que se senten exclusivament catalans, sinó també als que sentint-se catalans se senten també espanyols o els que, tenint el castellà com a llengua pròpia, se senten també catalans, no dóna legitimitat a ningú per afirmar que s’està proposant el desarmament unilateral del nacionalisme.

El fet que proposi, per tant, arribar a milers de famílies que es troben en aquestes condicions, accentuant l’ànima social del nostre projecte de país, per considerar-lo imprescindible per al nostre projecte de comunitat, com a confessos del personalisme comunitari que som, però també com a nacionalistes per a la supervivència del país; que ho proposi per considerar imprescindible la cohesió social com a base de la consciència i cohesió nacional, no dóna dret a parlar de renúncies, ni de nacionalisme "light". He defensat en moltes ocasions que la primera obligació d’un nacionalista és crear consciència nacional, estendre-la als qui no la tenen, no radicalitzar-la als que ja la tenim. Si realment es creu en la voluntat d’ésser com a element definitiu i garant de la cohesió nacional, cal crear-la allí on no hi és.

He patit profundament els darrers anys les conseqüències de les lectures conjuturalistes i estratègiques que informativament i políticament només han interessat en la mesura que podien ser manipulades en un o altre sentit com perquè no senti ara el dret i la necessitat d’advertir de noves manipulacions del meu discurs.

Fetes aquestes precisions, passem a formular aportacions a la descripció d’un cert diagnòstic de la situació actual.

El mes de març del 1980 la voluntat democràtica del poble de Catalunya va permetre, en la primera oportunitat des del franquisme, l’elecció d’un govern nacionalista al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Després d’aquell 1980 van venir el 1984, el 1988, el 1992, el 1995, i el 1999 -tot just fa un any-, nous governs nacionalistes presidits per Jordi Pujol.

Tant des de dins com des de fora de Catalunya, els malaventurosos del final del cicle nacionalista no han descansat de pronosticar la mort del nacionalisme. El temps ha demostrat que s’han equivocat. La realitat s’ha encarregat de corregir-los: el nacionalisme no només segueix present, no només segueix sent la major força ideològica del món contemporani, sinó que, a més a més, en la mesura que té relació amb el dret de Catalunya a decidir lliurament el seu destí polític, és evident, només observant els posicionaments públics de les diverses forces polítiques a Catalunya, que la força del nacionalisme no s’ha extingit, sinó que s’ha incrementat.

Aquest balanç positiu ve reforçat encara per dues consideracions més. De fet, una és conseqüència de l’altra. Ara fa cent anys, al tombant del segle XIX al segle XX, des del nacionalisme hi havia un projecte de país. Avui hi ha una realitat. Però ara fa vint anys, després de més de quatre dècades de negació de les llibertats individuals i nacionals i, per sobre de tot, d’una forta desnacionalització, Catalunya sortia amb un clar desavantatge que feia que les possibilitats de no seguir com a país fossin molt grans. En el bell mig d’aquella situació hi havia un projecte de reconstrucció nacional. Avui hi ha també una realitat, realitat que es produeix, per sobre de tot, per dues raons: la primera perquè, malgrat l’inqüestionable grau de desnacionalització del país al llarg de les esmentades dècades, moltes persones, molts col.lectius, treballadors i treballadores, intel·lectuals, associacions, entitats culturals, cíviques, populars, als quals mai no agrairem prou la seva insobornable moral de resistència nacional, van mantenir viva la flama del catalanisme. La segona descansa en l’exercici de les possibilitats d’autogovern que en tots els àmbits ens dóna l’actual marc políticoconstitucional. No ens enganyem: per molt que formi part del debat polític permanent, el bloc constitucional -Constitució i Estatut- ha estat el punt de suport de la nova realitat, tan distinta de la d’ara fa vint anys, i no cal dir de la de cent anys enrere.

¿Vol dir això que l’estatus polític de Catalunya, el seu reconeixement nacional i el seu nivell d’autogovern han arribat a un punt prou satisfactori com per considerar que la qüestió nacional ja no ha de ser present i fins i tot prioritària en el debat polític? Penso que no. I ho penso malgrat creure que una majoria de la societat catalana ja en té prou amb el que té, si parlem de reconeixement nacional. Però tot i sent conscient d’això, defenso que el projecte de futur ha de ser, des de la perspectiva nacional, un projecte nacionalista, però un nacionalisme capaç d’adequar-se a les innovacions. El president Aznar recentment manifestava que ell no era nacionalista, que simplement era un espanyol convençut. A mi també m’agradaria poder ser simplement un català convençut. Un patriota català i prou. Però hi ha una gran diferència entre ell i jo. Ell pot ser més nacionalista espanyol que nosaltres nacionalistes catalans sense necessitat de dir-ho, la qual cosa, això sí, no el priva d’exercitar-lo dia a dia, i de quina manera. No em queda per tant més remei que continuar sent nacionalista, això sí, un nacionalista que fonamenta el seu projecte i basa els seus ideals en l’estima a la seva pàtria, i no en el menyspreu i l’odi a la pàtria dels altres.

El nacionalisme català és passat, però sobretot és present i és futur. Ara és l’hora de dissenyar i definir un nou catalanisme per a les noves realitats del segle XXI. Si en altres ocasions en la història de Catalunya s’ha passat del projecte a la realitat, ara també toca projectar la realitat envers noves realitats. No podem, per tant, desaprofitar l’oportunitat que ens brinda el moment històric que vivim de decidir el "nou catalanisme". Encara més tenint en compte que possiblement aquesta és la primera vegada que el nacionalisme es pot dissenyar i definir-se a si mateix des d’uns mínims de llibertat i d’igualtat.

A les darreres eleccions al Parlament català, el nacionalisme majoritari va poder tornar a formar govern, però ho va fer sense haver obtingut els resultats desitjats: ni en vot absolut, ni en percentatge, ni en nombre de diputats. És cla que seria absurd que penséssim que la màxima representativitat parlamentària s’ha depositat en el nacionalisme que nosaltres representem, precisament pel desinterès que generem o per la incapacitat de donar resposta als problemes que afecten avui en dia la societat catalana. Però també ho seria si, havent acceptat que els resultats electorals han estat ajustats, no acceptéssim que una part dels problemes dels ciutadans s’han quedat sense resposta en la formulació del projecte nacionalista o que no consideréssim com a cert que ha crescut el desinterès envers els nostres posicionaments.

Els plantejaments revisionistes no serveixen quan s’efectuen fora de temps. Per això no estic defensant que la necessitat de formular-los vingui donada per la circumstància que democràticament el poble de Catalunya deixi de donar-nos suport majoritari. Estic defensant simplement que hem de tornar a ser el que érem, ara que som on som. Que hem de tornar a recuperar els nostres plantejaments centrals adaptats als reptes de futur, i que ho hem de fer no només per legítim interès partidista, sinó perquè la societat ens demana que siguem capaços de generar un "nou catalanisme" que torni a provocar noves i renovades adhesions.

Una anàlisi dels resultats electorals de CiU ens recorda un inici molt reixit, però no espectacular, quant a nombre de vots, dels anys 1979 al 1982. Ens recorda també un notable enlairament en el període 82-87 que es prorroga fins al 93 i arriba fins i tot, en un context políticament i extramament difícil, fins al 96 a les eleccions a Corts espanyoles. Totes les xifres protagonistes d’aquest període de màxima potència electoral del nacionalisme cauen, una darrerre l’altra, en el darrer cicle electoral de 1999-2000 (municipals, europees, catalanes i generals), on es perden entre 4 i 5 punts percentuals segons el tipus d’elecció, i una mica més encara a la ciutat de Barcelona, situant-nos en posicions pròximes a les que teníem els primers anys de vida electoral i, per tant, molt per sota de la dècada prodigiosa del 86-96.

Resulta per tant imprescindible interrogar-se sobre com orientar el futur, com recuperar la il.lusió, l’orgull, el sentit del projecte. Al tombant del segle XIX al XX, aquest conjunt de condicions imprescindibles per a qualsevol projecte descansava en el cas catalanista en una forta empremta de la Renaixença cultural, una gran complicitat de la societat civil, i els efectes econòmics i socials derivats del fet de ser un país que havia fet una revolució industrial a l’ensems amb els grans països europeus. Tot això, a més, enfront d’una Espanya rural, endarrerida, caciquil, ensorrada moralment pels efectes del 98 en perdre les darreres engrunes de la seva condició de potència colonial.

Quan el projecte catalanista es torna a plantejar amb força política a l’inici de la transició, la il.lusió, l’orgull i el sentit del projecte descansaven també encara en alguna d’aquelles condicions del tombant de segle. Culturalment, socialment, econòmicament, … Catalunya era signe de progrés i de llibertat. Mentre Espanya continuava sent un país conservador, centralista, amb reticències en la seva obertura a l’exterior, ja sigui a la UE o a l’OTAN, una Espanya sociològicament franquista i econòmicament hereva d’una política econòmica intervencionista i d’una política industrial dissenyada i pensada per a les grans empreses públiques, el projecte catalanista se sustentava en la defensa d’una Catalunya moderna i europeista amb grans potencialitats culturals, que reivindicava amb força les llibertats individuals i nacionals, i que reclamava i aconseguia amb èxit un marc econòmic positiu per a la nostra societat emprenedora i treballadora. Hi havia un sentiment col.lectiu: que érem diferents i millors.

La realitat d’avui, però, a partir de la qual cal orientar noves realitats, ha canviat, i molt. La ridiculització de l’Espanya de "pandereta" topa de front amb l’Espanya emergent de primers del segle XXI. El secular aïllament exterior espanyol xoca amb una destacada posició a la UE, i encara més amb la pretensió que, amb major o menor solidesa, Espanya ha de formar part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides o del grup privilegiat de països més industrialitzats del món. El desenvolupament econòmic de la península és una realitat inqüestionable. La globalització, en alguns aspectes, ha fet que l’Estat reforcés el paper del seu govern central i, en conseqüència, el de la seva capitalitat.

Madrid, més enllà de l’esforç inversor del govern de l’Estat, que evidencia una descarada discriminació respecte a la ciutat de Barcelona, és avui una capital de referència financera i punt d’atracció per als centres de decisió d’empreses multinacionals. El mateix procés de renacionalització dels estats membres de la UE orienta la construcció de l’enyorada Europa unida en direcció ben oposada a la d’aquella Europa dels pobles, que creiem que cauria per si sola després de la pèrdua de pes dels estats, que ja he dit no solament no es produeix en alguns aspectes, sinó que es reforça en sentit contrari. Aquest mateix procés de renacionalització a nivell europeu té el seu zenit a nivell espanyol en una creuada en pro de l’assimiliació de la diversitat dels fets nacionals en el si d’una Espanya plural amb una sola i única realitat nacional que faci de l’Estat una única nació en contra de la història i de la realitat.

A totes aquestes conclusions, s’hi afegeix una altra de conjuntural, però no per això menys important. Les insuficiències parlamentàries que havien permès un paper destacat al catalanisme polític que representa el nacionalisme de CiU als darrers anys, s’han acabat almenys per ara. La capacitat de decidir i d’influir positivament fent el mateix que abans és francament reduïda. És evident que la situació ha canviat, però nosaltres no. Intentem fer-ho amb els mateixos instruments que abans i fer-ho, a més, amb la intenció de resoldre dos reptes que hem presentat com a neuràlgics per als propers quatre anys.

Més autogovern i un finançament més just. Es pot aconseguir fent el mateix? Es pot aconseguir sense ser allà on realment s’és decisiu? Ser-hi tampoc no és garantia de res i, depèn com i amb quines condicions, podria ser pitjor.

Què hem de fer, doncs? Ser el que hem estat sempre, això sí, adaptant-nos a les noves realitats. Ser capaços de donar resposta, per sobre de tot, als problemes de les persones i, amb elles, als de Catalunya. Res que no serveixi per al progrés de les persones ha de formar part dels nostres objectius. Perquè res que no serveixi per al progrés de les persones servirà tampoc per al progrés del país.

És a partir d’aquestes pautes que proposo unes bases per a un projecte de futur.

Defenso expressament l’accepció "catalanisme polític" com a sinònim del nostre projecte nacionalista. Sé que hi ha un catalanisme polític que és comú denominador de més d’una força política, i tan de bo que ho fos de totes. I sé que pot utilitzar-se, i s’utilitza de fet, per diluir la defensa del caràcter nacional de Catalunya i el seu dret a decidir lliurement el seu destí.

Dit això, però, també sé que ens convé no només no renunciar, sinó potenciar la identificació del nostre projecte amb el terme "catalanisme polític", sense que ens hagi de fer diluir els nostres plantejaments, ni confondre’ns amb qui vol "tirar aigua al vi" al fet nacional català. Si acudim, per exemple, a l’Enciclopèdia Catalana veurem definit el catalanisme com "afecció per Catalunya, pels Països Catalans, o per les característiques nacionals catalanes", i com "moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans". La llarga explicació històrica del catalanisme que fa l’Enciclopèdia ve acompanyada d’una cronologia fins al 1939. S’hi troba des de la fundació del Centre Catalanista el 1873, fins a la fundació d’ERC o d’Unió Democràtica l’any 1931, passant per la Unió Catalanista, Prat de la Riba, o l’Estat català. Si cerquem, en canvi, les explicacions sobre nacionalisme, la gran Enciclopèdia Catalana parla d’arreu menys de Catalunya. Per què renunciar avui, doncs, a l’ús de l’expressió "catalanisme polític" des del nacionalisme català? És que serem capaços de deixar-la monopolitzar en mans d’altres projectes més allunyats i més aliens al que ha representat i hauria de representar el catalanisme polític? Per si aquests arguments no fossin prou convincents, hauríem de ser conscients del desprestigi que el terme "nacionalista" desperta en el món occidental. El procés dels Balcans i de l’extrem asiàtic de la URSS ha ferit mortalment l’accepció "nacionalisme" a l’exterior. No proposo renunciar a continguts, però sí que reflexionem, almenys reflexionar, sobre si el continent és el més indicat a l’hora de la seva presentació. El mal ús que s’ha fet i es fa del nacionalisme ens perjudica. Algú recordava no fa massa temps que, de la mateixa manera que de Marx s’ha derivat l’estalinisme i la socialdemocràcia; de Jesucrist la Inquisició i Sant Francesc d’Assís; de la voluntat de ser que en darrer terme és le principi del nacionalisme, es poden derivar versions positives i negatives. Ens convé fer esforços per presentar-nos com la versió positiva que som del nacionalisme i allunyar-nos, tant com siguem capaços, de la versió negativa que no som del nacionalisme.

Portem més de vint anys de procés autonòmic, i hem de ser capaços de valorar els seus fruits positius per tal de no viure en una frustració permanent. No hem de tenir cap mena de por a defensar el procés autonòmic com un procés viu i dinàmic, no tancat. I encara menys hem de sacralitzar els textos que el defineixen -Constitució i Estatut-. Però hem de saber valorar-los fins a l’extrem de prendre consciència de com han estat d’importants per a la garantia de l’autogovern de Catalunya i saber que la reforma és possible i, fins i tot, potser necessària, però que parlar-ne per parlar-ne no significa altra cosa que frivolitzar un procés constitucionalment possible, insisteixo, i que políticament pot ser desitjable. Dèiem fa ben poques setmanes amb el President Pujol, arrel del recent Debat de Política General, que mai no seran els vots de CiU els que faltin per reformar l’Estatut. Si un dia cal reformar-lo, cal que sigui una àmplia majoria parlamentària qui dirigeixi el procés de reforma. Però si el dia no ha arribat, el millor servei que podem fer a la reforma de l’Estatut és parlar-ne el menys possible. De tant parlar-ne, li fem perdre força com va succeir amb la reforma del Senat.

Des del nacionalisme majoritari català, sense renunciar a res que signifiqui la millora de l’autogovern de Catalunya, no es pot qüestionar permanentment el marc de l’Estat. Pot haver-hi independentistes -i n’hi ha-, però el nostre no pot ser un projecte independentista. Perdria la força de la seva centralitat nacional. Perdria, per tant, la seva capacitat transformadora de la realitat nacional, perquè perdria la confiança d’una gran majoria dels ciutadans i ens situaria irremeiablement en l’oposició.

I el que és més greu, perdria els seus orígens. El catalanisme polític com a expressió del nacionalisme català ha estat sempre molt més societari que estatista. El seu objectiu no ha de ser construir un estat nou que supleixi l’espanyol, sinó enfortir una societat civil, donar-li sentit de compromís comunitari, i canalitzar la seva iniciativa a favor de les persones que l’integren. La identificació de nació = estat és una aspiració conservadora, no evolucionada pròpia del segle XIX. I el concepte d’independència està àmpliament superat pel d’interdependència que configura un procés que marca un món que evoluciona cap a estructures polítiques i econòmiques molt àmplies, essent la UE el nostre àmbit natural en l’immediat esdevenidor.

Aquesta secular tradició no pot emmirallar-se, a més, en el procés seguit per alguns països del centre i de l’est d’Europa. És una fal.làcia intentar traslladar els processos d’autodeterminació que han viscut, alguns d’ells no sense sacrificis de vides humanes, a l’Europa central o de l’est, a l’Europa de la Unió. Avui és políticament inviable un procés d’independència en el si de la UE que no compti, no solament amb el vist-i-plau de l’Estat de què forma part, sinó amb el consentiment de la resta de membres de la Unió, especialment d’aquells que podrien ser més recelosos per ser susceptibles de processos similars en l’estructura del seu propi estat. De la mateixa manera, però, que seria irreal construir el nostre futur a partir de l’aposta per un estat propi, també seria imperdonable fer-ho sense ser conscients, i per tant actuant en conseqüència, que els canvis de la nostra societat obliguen a demandar més instruments polítics i econòmics en benefici d’una eficaç resolució dels nous reptes de les noves realitats.

Si la referència a la UE és vàlida per rebutjar apostes secessionistes, també ho és per emparar processos d’enfortiment del poder polític i econòmic de les entitats subestatals, ja siguin constitucionalment designades regions, länder, o CCAA. El procés de regionalització aprovat al Parlament italià o la coneguda sentència del Tribunal Constitucional alemany sobre aquestes qüestions, són dos exponents clars a favor dels arguments de la necessitat de reforçar, políticament i econòmicament, l’autogovern de Catalunya.

SIGUE EN LA SEGUNDA PARTE