"NOUS TEMPS, NOUS REPTES, NOVES IL.LUSIONS, NOVES OPORTUNITATS PER A CATALUNYA: UN PROJECTE PER COMPARTIR PLEGATS"

SEGUNDA PARTE

Viene de la PARTE PRIMERA

CONFERÈNCIA del president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica de Catalunya, JOSEP A. DURAN I LLEIDA, al Paranimf de la Universitat de Barcelona

Barcelona, 25 d’octubre de 2000

 El formateado es mío (L. B.-B.)

Con un breve comentario al final,

Luis Bouza-Brey

...Aquestes reivindicacions cal que es facin en termes clars i entenedors perquè realment puguin ser assumides per la ciutadania. Requereixen la pedagogia necessària perquè els ciutadans puguin identificar-se amb el projecte que les reivindica a partir de reconèixer en la reivindicació la resposta eficaç a les seves necessitats i problemes reals.

El llenguatge de la reivindicació ha de ser, per tant, senzill i entenedor. I els debats polítics que generin han de ser entesos com a útils per als ciutadans. Entestar-se a trobar la complicitat ciutadana a partir de generar un debat en termes de sobiranistes o no sobiranistes i identificar, a més, els primers com a més nacionalistes i els altres com a menys, és per a mi una enorme pèrdua de temps. No em fa gens de por la paraula sobirania, però hem de ser conscients que, a aquestes alçades del segle XX, és un terme indefinit, més simbòlic que real. Definir, per tant, un projecte per al sobiranisme és una enorme abstracció i fragilitat social. I reduir-lo al pragmatisme és confondre el fi amb els mitjans. El pragmatisme només pot ser, i ha de ser, un mitjà eficaç al servei d’un projecte engrescador amb ànima i continguts propis i reals.

Podem tenir la temptació -de fet, l’hem tinguda en els darrers temps- de bascular la presentació del nostre projecte en termes i conceptes d’una gran aparatositat radical. I, és cert, cal que assumim la radicalitat com a antònim de conformitat en una societat que podem, volem i hem de transformar en més justa, més solidària i més lliure, afirmant que encara hi ha un marge molt important per continuar avançant, tant en l’aspecte nacional com en el social, i que nosaltres ens comprometem a fer possible aquest progrés. I fins i tot hem d’entendre i acceptar, en el si d’un projecte catalanista majoritari i per tant ampli, la coexistència i convivència amb posicions més radicals que les que la gran majoria de la societat exigeix, però hem de combatre l’esterilitat del radicalisme verbal o verbalisme radical que no només no serveix de res, sinó que, quan pren força com a signe distintiu del projecte, ens allunya del centre de la societat.

No amagaré que en el passat el nostre projecte ha tingut sempre el mínim d’ambigüitat necessari per ser capaç de donar satisfacció als extrems d’un ampli electorat. I així ha de continuar sent en el futur. Però mai no pot perdre’s com no ho vàrem perdre en el passat- la resultant de l’equilibri necessari per comptar amb el privilegi i la responsabilitat de governar.

Si la vocació central d’un projecte és la de fer de veu de la consciència dels que, no sentint-se conformats i representats per les posicions majoritàries del cos social, volen mantenir viva la necessària utopia, no només és legítima sinó que -estic convençut- obtindrà legitimitat democràtica per defensar els seus plantejaments des del testimonialisme.

Però si aquesta hagués estat la vocació del catalanisme polític al llarg d’aquests darrers vint anys, ningú no em convencerà que, a hores d’ara, no estaríem parlant de renovar, en allò que calgui, un projecte a partir d’unes realitats. Estaríem encara debatent com el projecte podia algun dia arribar a governar i a transformar Catalunya.

Si volem, per tant -i aquesta és la vocació del projecte que jo defenso-, continuar governant i transformar la societat, ho hem de fer des de la síntesi integradora que reforci la nostra centralitat. Si la síntesi integradora se substituís per un dels necessaris extrems, i diré més, encara que això no fos ben bé així però ho semblés perquè els signes externs així ho permetessin fer arribar a la societat, ens allunyaríem del cos central de la societat catalana i estaríem condemnats al testimonialisme.

I insisteixo a presentar aquest projecte amb la vocació de governar, que és l’única capaç de transformar la utopia possible en realitats. Però per a què el projecte sigui atractiu no només cal parlar de com presentar-lo, del llenguatge; cal parlar també dels continguts. I a això voldria referir-me a continuació: als continguts d’un projecte de futur.

Federico Mayor Zaragoza, en els eu llibre "Un món nou", parla de quatre contractes que haurien de formar els pilars d’una nova democràcia internacional. Parla d’un contracte social, d’un contracte natural, d’un contracte cultural, i finalment d’un contracte ètic basat en l’aprofundiment de la democràcia. Voldria ara, plagiant si volen una mica la idea d’en Federico Mayor, parlar-los de sis grans pilars d’aquest nou catalanisme,

SIS COMPROMISOS DE FUTUR: el compromís del creixement compartit i de la cohesió social, el compromís d’alta qualitat cultural, el compromís de la societat emprenedora i desenvolupament sostenible, el compromís amb la ciutadania activa, el compromís de la racionalització i modernització de l’estructura politico-administrativa arreu del territori i el compromís de la cooperació institucional i governamental.

Abans d’entrar en l’aprofundiment d’aquests sis compromisos, voldria deixar clar, però, que la conferència que ara pronuncio, ni en la seva globalitat ni menys en algun dels seus passatges, té vocació de programa electoral. No té, per tant, la vocació del detall que un programa electoral exigiria; la conferència pretén, en tot moment, establir bases renovades en el llenguatge, en els continguts, i en les formes, per a un projecte nacional, i fer-ho, a més, no com a home de partit -que evidentment sóc-, sinó com a patriota que creu que pot i que ha d’oferir al seu país tot el que sigui capaç de donar-li en el terreny de les idees, de la reflexió, però també, quan cal, en el de l’acció i la direcció.

Recuperant, però, ara el fil d’aquests sis compromisos o contractes amb la societat, començo parlant del COMPROMÍS DEL CREIXEMENT COMPARTIT I DE LA COHESIÓ SOCIAL. Si sempre ha estat present una forta ànima social en el nostre compromís polític, ara més que mai és necessari reforçar-la. El valor més important de la societat catalana és el de la seva cohesió social: garantir-la i enfortir-la passen a ser el primer compromís d’un projecte nacional. Era John Kennedy qui deia que "si una societat lliure no pot ajudar els molts que són pobres, no podrà ajudar finalment els pocs que són rics".

Catalunya gaudeix d’un cicle estable de creixement econòmic extraordinari, per sobre del que viu Espanya, i no cal dir per sobre de la mitjana europea. Això provoca un augment del nivell de renda en el present i un increment de les perspectives i confiança en el futur. Però convivint amb aquesta realitat positiva, existeixen altres circumstàncies que provoquen la necessitat d’accentuar les polítiques socials. Ho provoca el desequilibri cada cop més profund que existeix entre els beneficiaris del creixement i els cada cop més nombrosos ciutadans que viuen en la pobresa; ho provoca la necessària transformació de les estructures de l’Estat del benestar social -per febles que siguin en el cas espanyol comparat amb el centre i nord d’Europa- i la consegüent evolució vers una societat del benestar; i ho provoca també la necessitat de garantir la dignitat humana dels col.lectius que integren una immigració que, avui per avui, es produeix desacompasadament a les necessitats laborals a la nostra societat. El tractament de la immigració, i la seva integració social, constitueix avui un dels principals reptes per al conjunt dels poders públics i la societat civil.

Una societat, recordant, la cita de John Kennedy, que no sigui capaç de garantir la seva cohesió social té la seva estabiliat amenaçada. I si això és sempre un factor d’alt risc en qualsevol comunitat, ho és encara més en realitats nacionals sense estat com la nostra on la cohesió social és, a més a més, imprescindible per garantir-ne també la cohesió nacional.

Però no s’acaben aquí els reptes socials del nostre país. Com es pot lluitar contra l’imperi de la droga que amenaça el futur ja que afecta principalment les generacions més joves? Com es pot garantir a les dones tot allò que els correspon i un repartiment efectiu en totes les esferes de l’activitat humana? Com es poden evitar les conseqüències, especialment en l’àmbit urbà, de l’elevat grau de desarrelament familiar que existeix? Com es pot humanitzar la nova revolució tecnològica abans que no sigui massa tard? Com es pot garantir una efectiva dignificació de la gent gran que, per les positives circumstàncies del avenços científics i de l’increment de la qualitat de vida provoquen cada cop més una separació més important entre l’edat de la cessantia laboral i la de la capacitat per ser útils a la societat?

I tot això compassant-ho, a més, amb les polítiques d’austeritat pressupostària que configuren les exigències de la UEM i les conseqüències de la globalització. Requereix, per tant, polítiques d’habitatge, polítiques familiars, … polítiques socials en definitiva, que es tradueixen en compromisos efectius que, superant la retòrica, evitin la fragmentació social. El mercat no distribueix la riquesa, i es necessiten polítiques socials que la redistribueixin.

. Parlaré també del COMPROMÍS AMB UNA CULTURA DE QUALITAT. Catalunya té la sort que la màxima expressió de la seva consciència nacional és la cultura. Catalunya és, sobretot, una cultura específica, però també oberta i il.lustrada, font de civisme. Som una cultura que abasta tots els camps d’una cultura desenvolupada, com la del nostre entorn. Literatura, arquitectura, música, arts plàstiques, etc. Per tant, de la nostra cultura podem connectar amb la cultura d’abast universal. No hem de perdre mai de vista aquesta projecció d’una catalanitat envers el món, no introvertida sobre si mateixa. Així, l’expressió màxima de la nostra cultura és la nostra llengua, que, en el camp cultural universal, és la nostra riquesa més preuada. I per això necessitem donar-li el suport suficient per tal que tingui la dimensió pròpia d’una llengua culta. I podem assolir-ho amb el respecte a la convivència amb l’altra llengua materna de molts catalans, que és el castellà, que alhora ens projecta al gran món del continent americà. I hem de potenciar l’anglès per esdevenir un país trilingüe.

La cultura catalana serà salvada si el poble català esdevé culte; és a dir, que tingui capacitat creativa, contemplativa i crítica. Que no caiguem en la banalitat com a expressió de la nostra dimensió pública, sinó que assimilem la catalanitat del regeneracionisme personal i col.lectiu. Per això, assolit ja el nivell d’infraestructures d’equipaments culturals nacionals, ara cal proposar: un acord amb el sistema educatiu del país per tal d’oferir una educació d’alta qualitat cultural; un acord amb els mitjans de comunicació per tal de poder divulgar capil.larment a tota la població la dignitat de l’accés a la cultura; el compromís amb els intel.lectuals i la gent més sobresortint en els diversos camps culturals amb la política cultural, que ha de ser suprapartidària i integradora de totes les administracions per tal d’esdevenir un valor nacional que aculli tot el pluralisme ideològic de la nostra societat. Tot plegat amb la clara consiència que un país d’alta qualitat cultural és la millor aposta per a la garantia d’oportunitats.

. Parlava també del COMPROMÍS DE LA SOCIETAT EMPRENEDORA I DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE. Hi ha, en els darrers temps, un debat sobre una hipotètica pèrdua de pes específic en l’ambit econòmic de Barcelona i de Catalunya. El debat acostuma a acompanyar-se, com quasi sempre, d’una adjudicació de responsabiliats polítiques. He dit en més d’una ocasió, i hi insisteixo, que no m’interessa un debat plantejat en negatiu. Un debat que obliga a mirar permanentment de reüll el que Madrid fa o deixa de fer. Segurament hi hauria dades per avalar que sí que passa alguna cosa i que tot no va prou bé. I també n’hi ha per remarcar el salt significatiu de Madrid i el seu entorn. Només caldria sumar les partides pressupostàries invertides en aquesta àrea en infraestructures de tot tipus en els darrers dotze anys per l’administració de l’Estat i comparar-les amb les inversions fetes a Barcelona per trobar l’adequada justificació. I també, és clar que sí, trobaríem raons que permetrien entendre perquè Madrid ha reforçat el seu protagonisme en l’àmbit de capçalera de seus socials de grans empreses.

Però també trobaríem dades i contundents exemples que avalen que Catalunya s’ha convertit en un pou d’atracció d’empreses tecnològiques estrangeres i que el pes econòmic de Catalunya continua tenint una força indiscutible. Per tant, ocupem-nos de nosaltres mateixos. La força econòmica de Catalunya ha de néixer de la potenciació de tots els seus actius, que són molts i suficients per determinar un futur atractiu, una potenciació que requereix la cooperació institucional i governamental, a la qual dedicaré després unes consideracions específiques, i de polítiques, i en general actituds a favor de la creativitat empresarial.

Tots nosaltres som conscients que parlar d’economia i parlar de futur a les acaballes del 2000 comporta automàticament el referent de la nova economia, però ni la nova economia ha de prefigurar per si sola un escenari econòmic estable, ni Catalunya està allunyada d’una bona part dels factors claus per a l’èxit d’aquesta nova economia. L’escenari econòmic estable a Catalunya que garanteixi progrés i prosperitat de cara al futur, el crearem en la mesura que, des de la més alta responsabilitat del país fins a l’últim ciutadà del carrer, no només facin de la cultura empresarial sinó de la cultura emprenedora, la peça central de la vella i nova economia. I siguem capaços de situar les administracions, el sistema creditici, el marc laboral, el fiscal,… al servei d’aquesta cultura emprenedora que ha de ser capaç, fins i tot, d’admetre el fracàs no com a definitiu, sinó com un revulsiu per tornar a començar. Llavors és quan les tecnologies de la informació s’han de situar al servei de l’economia de sempre per incrementar les potencialitats de la capacitat emprenedora de la nostra societat civil. Tenim actius suficients com per treure un gran profit de la seva mixtura: disposem d’una llarga tradició empresarial, un clima positiu en l’àmbit de les relacions laborals que cal enfortir en la dimensió estrictament catalana, la iniciativa i la creativitat formen part de la societat civil; tenim una bona xarxa d’universitats i una bona oferta de tècnics i professionals qualificats, per bé que ens cal un enorme esforç en R+D+I que permeti, a la vegada, evitar la fuga de valors i atraure’n de nous; destaquem per l’oferta de formació en escoles de negocis; som referència en l’àmbit de la sanitat, en centres de prestigi i amb professionals, no només metges sinó també infermeria, que reforcen aquesta rellevància; un informe de PriceWaterhouse considera Catalunya la regió millor situada entre dues-centes europees pels seus atractius de cara a la localització d’empreses, juntament amb Rotterdam i Trieste, Catalunya és un dels centres logístics europeus per excel.lència. La seva posició geogràfica i la confluència del màxim de sistemes de transport (aeri, naval, ferroviari, carretera,…) fan de Barcelona i la seva àrea la gran plataforma logística del sud d’Europa. En el terreny estricte de la nova economia, reportatges de Business Week o de The Wall Street Journal, ens situen com un dels aspirants en l’àmbit europeu de ser un nou Silicon Valley a partir de la capacitat de desenvolupament de software d’aplicacions i serveis.

Un futur econòmic de progrés que ha de basar-se en l’aliança del desenvolupament i la conservació del medi ambient. ¿Com es pot anar més enllà del necessari compromís de generació de riquesa previ a la necessària distribució per garantir-ne la cohesió social, establint alhora un compromís, un contracte natural de desenvolupament sostenible? Ens cal, sens dubte, despertar la consciència ecològica, fer-ho des de compromisos reals en la base del sistema educatiu fins al marc legal corresponent: incentivant la prevenció més que sancionant la irreversabiliat. I situant, per sobre de tot, la persona com ésser pricipal de la natura. Es tracta d’un nou equilibri entre el principi que és l’ecologia la que ha d’estar al servei de la persona i el compromís de l’ètica de futur i de transmissió a les generacions que han de venir d’un marc natural en millors condicions que l’hem rebut.

S’ha parlat sempre a Catalunya del pes de la societat civil, i no hi ha opció política que no li professi públicament un profund respecte. Defenso, per tant, un COMPROMÍS AMB LA NOSTRA SOCIETAT ACTIVA. De fet, com ja he remarcat als inicis d’aquesta conferència, Catalunya és un país que, a diferència d’altres, s’ha vertebrat com a comunitat a partir d’una societat civil forta. En canvi, sovint algun dels representants de la societat civil denuncien un considerable encotillament de la seva capacitat d’aportació per part de les diverses administracions. El mateix marc legal, general i fiscal en particular, que s’ha donat a la inciativa de la societat civil en les seves diverses formulacions, avalaria aquesta afirmació, especialment abans de les innovacions introduïdes, no sense constància i perseverància, per part del Grup Parlamentari català a Madrid. Doncs bé, ara necessitem un nou impuls d’un tercer sector entre el mercat i les administracions que pot i ha de cobrir la iniciativa de la societat civil. La necessària transformació, ja esmentada també, de l’Estat del benestar reforça la necessitat d’aquesta tercera via. Hi ha, i hi haurà, cada cop més, un conjunt de serveis i prestacions de tot tipus assistencials, mèdics, culturals, …- que el mercat no oferirà i que els poders públics només podrien cobrir amb una pressió fiscal més elevada que no poden sostenir com a consequència de les resultants de la globalització. Hi ha, i hi haurà per tant, un ample marge amb un important impacte social que, mitjançant el voluntariat, fundacions, ONG’s, i tot tipus d’activitat de la iniciativa social, haurà de merèixer no només un respecte retòric de la política, sinó les conseqüències d’una correcta aplicació del principi de subsidiarietat, i el marc legal que empari la seva activitat.

Hi ha un repte permanent per a qualsevol país que, com el nostre, té una gran capacitat de desenvolupament econòmic, i per tant de concentració humana, en una part mínima del seu territori, i és el de l’equilibri territorial. Ha estat aquesta una de les grans obsessions de l’acció de govern del catalanisme polític al llarg dels darrers anys, que ha procurat servir amb la màxima eficàcia i resultats possibles. Tot i això, existeix en el conjunt del territori una demanda de més protagonisme, que sovint ve acompanyada d’un requeriment de major capacitat de decisió i d’intervenció, per tant amb polítiques concretes sobre el seu propi territori. Això fa necessari un COMPROMÍS AMB LA RACIONALITZACIÓ I MODERNITZACIÓ DE L’ESTRUCTURA POLITICO-ADMINISTRATIVA arreu del territori. L’organització territorial de Catalunya, ideada inicialment sobre les bases d’un consens prou ampli, es desfigurà després a la realitat per diversos factors, que van des de condicionants que la jurisprudència constitucional imposà sobre l’estructura provincial fins a criteris polítics sobre el funcionament d’algunes de les estructures creades a nivell del territori. Tot plegat ha creat unes disfuncions innegables que ens obliguen a corregir, i a fer-ho des del màxim consens possible, com crec que s’està fent en aquest moment a partir de la iniciativa política de qui els parla, en la seva condició de membre del Govern català, i de la comissió que presideix en Miquel Roca.

Ni vull ni puc avançar-me als resultats de la iniciativa, perquè ignoro quines seran les reflexions, orientacions i/o conclusions que ens seran traslladades, però, en qualsevol cas, s’imposa un procés de racionalització en l’estructura politicoadministrativa arreu del territori. A tot aquest procés, encara hi voldria afegir un parell més de consideracions. El catalanisme polític ha tingut sempre una inequívoca vocació municipalista, i la té en el present. Però l’ha de reforçar i, sobretot, ha de ser capaç de projectar-la amb la força suficient com per arrancar-li l‘estigma que l’identifica amb un projecte que nega l’autonomia municipal. Les dues associacions municipalistes, l’ACM i la FMC, han endegat un consens que cal impulsar i ajudar en tot allò que sigui possible per celebrar un congrés municipalista -el segon a la història de Catalunya- que senti les bases del marc funcional, competencial i financer dels ajuntaments per a les properes dècades del segle XXI. El món municipal ha de trobar, en el projecte nacionalista, una receptivitat clara a les seves conclusions. I si el món en general ha de trobar aquesta clara resposta en un projecte nacionalista de futur, aquest no pot prescindir d’un projecte singular i capital per a la ciutat de Barcelona.

Tot plegat encara cal acompanyar-ho d’una última reflexió. Cal situar les noves tecnologies de la informació i de la comunicació com un element estratègic de primer ordre, també en l’àmbit de l’administració. Hem de ser conscients que no hem estat capaços de crear un model de funció pública propi que garantís major eficàcia, eficiència i proximitat al ciutadà de la que estàvem acostumats amb el model d’administració pública abans d’encetar l’etapa de l’autogovern. Hi ha moltes raons que es podrien apuntar per atenuar, si més no, la responsabilitat. Però no es tracta de furgar en el passat. El projecte que jo proposo en general, i en aquest cas en particular, ha de crear més de cara al temps que ha de venir que no furgar, i no cal dir que restaurar el passat.

Ara se’ns presenta, per tant, l’oportunitat. Una aposta decidida per les tecnologies de la informació i de la comunicació atorgarà un clar avantatge competitiu i, des d’aquesta posició, permetrà evitar, al mateix temps, que se’n derivin minoracions o laminacions competencials, de fet o de dret. L’aposta per una administració oberta amb un portal únic per a totes les administracions catalanes (Generalitat i local) permetrà una administració més àgil, més competitiva, en definitiva, tal com les circumstàncies exigeixen. La urgència del tema és de tal envergadura que podria succeir -i no suceeix- que probablement podríem estar invertint el nostre temps en un profund i interessant debat acadèmic constitucionalista sobre sobiranisme o reformes estatutàries o constitucionals i, mentrestant, l’administració de l’Estat aprofitar-lo a través de les aplicacions i inversions de les previsions del Libor Blanco sobre la millora dels serveis públics, i no només rebaixar-nos el sostre competencial, sinó fidelitzar-se i legitimar-se davant dels ciutadans i, fins i tot, dels nostres ajuntaments convertint-se en el seu interlocutor ordinari en perjudici del Govern de Catalunya.

Tot i amb això, però, no n’hi ha prou amb les noves tecnologies. Ens cal ser conscients de la nostra permanent obligació de situar les òptimes condicions per tal que un funcionariat desitjós de servir el seu país trobi els impulsos i motivacions necessaris. Hem de comptar també amb la seva voluntat de renovar la seva il.lusió per servir un projecte atractiu de futur.

Bona part dels reptes de futur del país, els que integren el compromís del projecte polític que presento, no es resoldran si no es restitueix o s’estableix el MÀXIM GRAU POSSIBLE DE COOPERACIÓ INSTITUCIONAL I GOVERNAMENTAL, és a dir, de cooperació entre les diverses institucions públiques i governs, a fonamentar amb els principis de lleialtat institucional i de reconeixement competencial. Hi ha molts exemples on Catalunya no pot permetre’s el luxe de la manca de cooperació institucional. Ens ha succeït en el passat, però no ens pot passar en el futur. N’hem pagat un preu en el passat, però no el podem pagar en el futur. No és el meu interès assenyalar qui en té la responsabilitat, perquè forma part del passat, peró sí el de remarcar que no ho podrem continuar digerint en el futur. El grau d’exigències és tan elevat avui que no permet concessions a la confrontació i manca de lleialtat institucional. La cooperació institucional i governamental a l’interior de Catalunya no només ha de permetre plantejar amb força els gran reptes de la nostra societat davant interlocutors exteriors, sinó resoldre amb major eficàcia i eficiència l’execució d’infraestructures o la garantia d’uns serveis que, en més d’una ocasió, s’eternitzen per discrepàncies entre administracions de signes polítics diferents o d’àmbits territorials distints.

He plantejat fins aquí el perquè de la necessitat d’un nou projecte. He intentat raonar-ne les bases polítiques que el sustenten i els principals compromisos que l’integren. I he recordat també que bona part dels reptes de futur necessiten de nous instruments per garantir a les ciutadans una eficaç solució que he traduït amb la necessitat de més autogovern i de poder econòmic. He parlat, per tant, bàsicament de la Catalunya endins. Però el projecte polític que els convido a compartir no es limita a la Catalunya endins. Contràriament també al que poden expressar altres actituds polítiques, no té com a principal fil conductor el Catalunya enfora entès com al fet que el cordó umbilical de l’encaix o confrontació amb Espanya li doni carta de naturalesa. Ben al contrari, és evidentment un projecte per a Catalunya i des de Catalunya, però una Catalunya oberta amb un projecte global per a Espanya, i no només amb una clara vocació europea, sinó amb un projecte global per a Europa. Una Europa en què volem participar el més directament possible, i, fins que això no sigui viable, aprofitant al màxim una relació bilateral, més que sectorial, amb el Govern de l’Estat. I finalment una Catalunya oberta al món en termes polítics, en termes econòmics i en termes de solidaritat. Un projecte nacional per a Catalunya per al nou segle XXI no pot pregonar i practicar només l’obertura al món en termes econòmics, ho ha de fer també en termes de solidaritat.

Però per moltes raons, el primer àmbit on hem de presentar-nos amb un projecte global, des de la nostra irrenunciable catalanitat, és Espanya. Raons polítiques, econòmiques, humanes, sociològiques, i històriques profundes, han fet que el catalanisme polític tingués sempre un projecte per al conjunt de l’Estat. Un projecte que defensa un model plural diferent del que s’imposà a partir de la caiguda del sistema confederal dels Àustries. Una de les qüestions més difícils a l’hora de la transició, a més de la dialèctica reforma-ruptura, va ser, sens dubte, l’encaix constitucional de les reivindicacions de Catalunya i Euzkadi. La inclusió del títol vuitè de la Constitució, fruit d’un profund i treballat pacte d’estat, va confirmar un model d’estat on es donava un marc constitucional a les aspiracions d’’utogovern de Catalunya, i es possibilitava la creació d’un estat autonòmic fonamentat en la diversitat més que en la uniformitat.

Durant aquests primers anys de desenvolupament estatutari, un cop fetes les transferències bàsiques per tal de donar contingut al Govern de la Generalitat, si bé és cert que cal fer un balanç positiu del canvi transcorregut fins ara, si recordem les vicissituds per les quals ha transcorregut la relació Generalitat-Govern de l’Estat, veurem que ha estat més l’afany i la voluntat de fer aquest camí per part de Catalunya que la disposició dels diferents governs de l’Estat a donar compliment a la Constitució i a l’Estatut. És a dir, mai el Govern de l’Estat (UCD, PSOE o PP) han assumit l’esperit del pacte d’estat que van significar la Constitució i l’Estatut. En llenguatge entenedor i, fins i tot, pedagògic, el que fa la Constitució és reconèixer que el gran actiu d’Espanya en el seu conjunt és la seva diversitat. I és en base a aquesta diversitat que es pot construir una Espanya moderna, integrada i que, des de la diversitat, tingui un projecte comú. Els successius governs de l’Estat han tingut tendència a convertir aquest actiu de la diversitat en problema.

Heus aquí un altre repte pendent del catalanisme polític: fer entendre al conjunt de l’Estat que l’essència de l’Espanya constitucional i moderna rau en aquesta diversitat. Són molts els esforços fets fins ara en aquesta direcció. No cal que us faci ara un recordatori de les aportacions fonamentals que, des de Catalunya, s’han fet al llarg d’aquests vint anys de democràcia a Espanya. No vull pensar què hauria passat en moments difícils sense l’aportació decidida i amb visió d’estat que es va aportar des del catalanisme polític (transició, 23F, entrada a la CEE, aportacions a la governabilitat i a l’estabilitat política…). Un balanç que, sens dubte, dóna un saldo favorable a Catalunya. Cal, però, amb missatges renovats, continuar fent aquesta pedagogia al conjunt de l’Estat. És necessari que una bona part dels nostres esforços se centrin en aportacions positives per a tot l’Estat. És compatible, i de fet durant molt de temps vàrem demostrar al Congrés de Diputats ser un referent en la modernització del conjunt d’Espanya, sense renunciar a la nostra condició de nacionalistes. Hagin estat quins hagin estat els resultats, necessitem que el catalanisme polític torni a ser a Madrid, pol d’atracció de diversos sectors de la societat espanyola que, amb majoria absoluta o insuficient per part del partit governant a l’Estat, venien a requerir de la nostra intervenció per la solució dels seus problemes i la modernització dels seus sectors. La nostra capacitat i voluntat de ser part activa en la construcció d’una Espanya moderna, no ha de veure’s distorsionada a la resta de l’Estat per les necessàries reivindicacions que, com a Govern de la Generalitat i partits nacionalistes, tenim el deure i l’obligació de fer.

Vull insistir en la idea nuclear d’aquest plantejament: hem de fer pedagogia amb les nostres aportacions, perquè Espanya entengui que el seu actiu més important és la diversitat, diversitat que ajuda a cohesionar, a compartir un projecte comú, a construir sense greuges comparatius, a respectar la pluralitat cultural i lingüística. Si continuem considerant aquesta diversitat com un passiu, no aconseguirem un Estat modern i projectat al futur amb il.lusió i ambició. Penso que en aquest objectiu, per moltes, nombroses i notòries que siguin les realitats que l’objecten, tenim una important tasca per fer.

Tot parlant d’un projecte global per a l’Estat des del catalanisme polític, vull referir-me a una qüestió que sempre, quan se’n parla, se simplifica excessivament i genera una polèmica innecessària. Però jo no vull defugir cap qüestió important, i aquesta ho és. Parlo de la participació o no en un Govern d’Espanya. No és que vulgui pronunciar-me a favor de la incorporació ara o demà passat en un Govern de l’Estat. Aquest plantejament em sembla insignificant. Sí, en canvi, vull deixar clara la meva posició contrària a continuar considerant un tema tabú la participació o no en el Govern de l’Estat.

Fa poques setmanes al president d’una entitat financera important del nostre país, se l’interpel.lava en el context d’una tribuna pública si se li acudiria situar a Madrid la seu social de la seva empresa. La resposta no va tenir ambigüitats: "anirem allí on puguem ser més competitius". Aquesta resposta era impensable fa vint anys, però és que fa vint anys el món era diferent, i cap dels que som aquí havíem sentit parlar de globalització i menys encara dels seus efectes.

Doncs bé, si les decisions que pugui arribar a prendre un Govern de l’Estat incideixen i influeixen en el futur de Catalunya, per què negar-nos a ser allí on es decideix el nostre futur, allí on es decideix, més que en qualsevol altre centre de decisió política? Hi pot haver raons d’estratègia i d’oportunitat, però cap de principi que justifiqui impedir un debat que, si en el passat s’ha segrestat, en el futur necessita llum i llibertat. I reitero que vull que quedi clar que ni plantejo el debat sobre l’oportunitat de participar, ara amb el PP o demà passat amb el PSOE, en un Govern de l’Estat; ni estic expressant la meva opinió favorable o no a la participació; i imagino que, a hores d’ara, no hi haurà qui continuarà tenint la miopia intel.lectual i política de reduir aquesta reflexió al clàssic intent de desqualificació, tot afirmant "… ah, és que aquest vol ser ministre". És més, si volen, encara puc deixar-ho més clar: jo no podria ser ministre de l’actual Govern, i no només per les seves actituds respecte Catalunya. Crec que més aviat avui els he donat motius per pensar que oriento la meva voluntat de servei, amb humilitat, però amb sentit de responsabilitat, en un altre escenari. El que reclamo simplement és el respecte a aquells que vulguin, en el seu dia, des de la mateixa legitimitat amb què ho varen fer en altres moments de la història del catalanisme polític altres partits, sospesar la conveniència de participar o no en un Govern de l’Estat, des de la irrenunciable catalanitat i absoluta independència orgànica de cap partit polític d’àmbit estatal.

Fins ara, parlant de futur i de renovació, ho he fet bàsicament de llenguatges i de continguts. Hi ha, però, un darrer àmbit on tenim la imperiosa necessitat de renovar. Em refereixo al de les formes. Tant les personals com les que configuren el nostre sistema polític. En el terreny personal ens hem de revestir novament de la necessària humilitat que l’acció política requereix. Interioritzar cadascú de nosaltres, aquells que lliurement hem emprès aquest camí, la política com un servei. Vint anys de Govern són anys suficients com per no requerir molts de nosaltres un exercici de consciència i un ferm propòsit d’esmenar actituds. Simplement això, actituds.

En el terreny de les normes que configuren el sistema polític, el catalanisme polític ha estat sempre una força regeneradora. En qualsevol cas, la pregunta que ara toca fer passa per formular-nos què ha de significar avui aquesta regeneració que és patrimoni del catalanisme polític al llarg de la seva història. Portem més de dues dècades d’exercici d’un sistema democràtic i el grau de participació ciutadana ha anat canviant, allunyant-se de la política. Les regles de joc del sistema en el cas espanyol i català estan estretament lligades a la transició d’una dictadura a una democràcia. La Llei electoral, la inexistència d’una llei de partits polítics, la insuficiència del seu finançament, l’extensió dels mandats dels dirigents,… tot està vinculat a la transició. Però la transició s’ha acabat, i com deia Gramsci "el que és vell ja no val i el que és nou encara no hi és".

A nosaltres ens toca promoure un nou marc. UN MARC DE REGENERACIÓ POLÍTICA que canviï la Llei electoral; que, en el cas de Catalunya, un cop concordat un nou marc d’organització territorial, es doti per primera vegada d’una Llei electoral pròpia; que acabi amb l’actual bloqueig de les llistes tancades i potenciï, sense arribar al sistema de llistes obertes, que jo mai no he defensat, la garantia d’una major participació directa del ciutadà en l’elecció del seu representants, acabant així amb el segrest que avui realitzem els partits de la voluntat dels electors a l’oferir només l’alternativa del vot a llistes tancades i barrades. Ens cal també una limitació de mandats en els partits i en determinats àmbits institucionals. He entès, i he defensat amb el cor i amb el cap que això no tenia sentit en els temps en què els forts lideratges han estat d’una gran utilitat per al país. Però estem parlant de futur. No parlo del passat, ni tan sols del present, parlo d’un futur on tot canviarà molt ràpidament, i on no té sentit que tot canviï a la velocitat que canvia menys les responsabilitats en determinats àmbits polítics i institucionals. Ens cal una llei de democratització dels partits, que reguli els drets i els deures del afiliats i afiliades; que empari el que no es consideri com una amenaça, sinó tot al contrari, com un enriquiment, el que hi hagi persones intel.ligents i amb independència de criteri. Insisteixo a conjugar les tres condicions: intel.ligència, independència i criteri, perquè també pot succeir -de fet succeeix- que hi hagi qui, faltant-li alguna d’aquestes condicions o fins les tres, pretengui un reconeixement que la democràcia interna li negui.

I és imprescindible una nova normativa de finançament dels partits. Sense ruboritzar-me afirmo que la societat ha de prendre consciència -de fet ja ho sap- que cap partit té ben resolta la suficiència necessària del seu finançament. I he mesurat bé les meves paraules: cap partit té ben resolta la suficiència necessària del seu finançament, el que no significa necessàriament que presentin irregularitats en el seu sistema actual. Tot plegat ens hauria de permetre revitalitzar la política com a condició necessària per liderar el futur del país. Una reivindicació que també passa, i molt, per la complicitat dels mitjans de comunicació. Complicitat no amb els partits, sinó amb l’ètica de la renovació. Tots tenim el nostre codi deontològic, la premsa també, i convé que tots siguem capaços d’interioritzar en la nostra consciència la fidelitat, els nostres compromisos, per tal de contribuir amb eficàcia al bé comú de la comunitat.

Bé, senyores i senyors, amigues i amics, no puc allargar-me més. Seria abusar de la seva amable atenció. He intentat desgranar passes i continguts d’un projecte de futur, modular els llenguatges i les formes per transmetre’ls als ciutadans de Catalunya, a tots sense excepció, als que de soca i arrel són de nissaga catalana, als que, venint de Galícia, d’Extremadura, d’Aragó, d’Andalusia, de Lleó,… de qualsevol altre indret d’Espanya, els que provenen de qualsevol altre lloc del món, han compartit i compartim de costat la voluntat d’un futur millor per als nostres fills que el que hem heretat dels nostres pares, un projecte que no s’interessa pel lloc d’origen, sinó per la voluntat d’arribar junts a noves metes i il.lusions.

Un projecte dirigit a tots aquells que s’identifiquen amb Catalunya d’una manera o d’una altra,… a tots els qui se senten catalans, parlin la llengua que parlin, sabent que la llengua no és avui ni pot ser mai un tribut que s’hagi de pagar per intentar pertànyer a aquesta comunitat nacional, sinó que el seu reconeixement s’ha de convertir en una condició lògica i natural del fet de viure a Catalunya per fer de la nostra llengua un senyal inequívoc de prestigi social, prestigi social d’un país que, més que mai, té necessitat de reforçar la seva identitat. Són temps de globalització, i globalització i recerca d’identitats són cares d’una mateixa moneda. La xarxa i el ser. Un país obert a la xarxa i compromès amb l’irrenunciable reforçament del seu ser.

Un projecte per a una Catalunya moderna, on siguem capaços de compartir tots una idea de país, inseparable de la nostra cultura i llengua, dels nostres valors democràtics, però també de la qualitat de vida. Una Catalunya on poders públics i societat civil garantim el benestar personal, la dignitat humana. Una Catalunya que continuarà sent el que és com a nació en la mesura que siguem capaços d’actualitzar la voluntat de ser i la consciència de formar-ne part, a partir de resoldre amb satisfacció les necessitats bàsiques dels seus ciutadans. A partir d’enfortir l’orgull de viure a Catalunya i ser català. Un projecte reconciliat permanentment amb la il.lusió. I que ho faci a través de la màxima capacitat d’aproximar-nos a les respostes vàlides als nous temps i als nous reptes. Un projecte catalanista que ens permeti reforçar la vocació de govern capaç de generar també noves il.lusions i capaç de garantir la política com a servei i els serveis dels ciutadans. Un projecte engrescador, un projecte pel qual donaré tot el que sigui capaç de donar, un projecte que els convido a compartir plegats, sabent que entre tots serem capaços de fer dels nostres reptes, dels nous temps, amb renovades il.lusions, noves oportunitats per a Catalunya, per a la seva gent. Per a totes i cadascuna de les persones.

Repeteixo una vegada més: moltes gràcies per la seva assistència i la seva amable atenció.

BREVE COMENTARIO (L. B.-B.)

Realmente, esta es una conferencia interesante: sus contenidos constituyen un intento serio y fundado de renovación del nacionalismo catalán a fin de adaptarlo a la sociedad catalana actual y situarlo en el nuevo contexto español e internacional.

En ese aspecto ---y perdónenme la expresión paradójica--- Durán representa al "mejor Pujol", expresa un liderazgo que otea caminos posibles de futuro a partir de un análisis fino, realista y sensato de la actualidad. Posiblemente, Durán está realizando una tarea que ni Pujol ni CDC supieron llevar a término durante los últimos años, con sus derivas soberanistas o confederales.

El problema está en cómo hacer operativos estos planteamientos: CDC parece ir en otra dirección, las juventudes de UDC se hacen independentistas, y el conjunto del nacionalismo catalán va con el paso cambiado, orientándose cada vez más hacia la ensoñación soberanista.

Eso les llevará a perder la hegemonía, y posiblemente a transitar hacia la oposición y la recomposición de sus organizaciones y espacios políticos. Posiblemente ese sea el sino de los nacionalismos periféricos en la etapa actual.

Por eso, creo que la perspectiva de Durán es acertada en el medio plazo. Y valiente, pero posiblemente resulte derrotada en el corto plazo. Aunque se constituirá en polo de referencia para los cambios que se han de producir pronto.